12 13
A la menor ocasió, quan hi ha humor, m’agrada
recordar aquell retrat de Blasco Ibáñez —
impagable— que, de la mà de Josep Pla, feia
de viva veu el bo del senyor Rafael Puget. Puget
va ser, clar està, el “senyor de Barcelona” que
viu encara en unes meravelloses pàgines de
Pla, és a dir, un dels seus grans, grandíssims
personatges —o “grans tipus”. Puget diu allí,
en eixes pàgines, que Blasco Ibáñez, vist des
del café Continental de la ciutat catalana, quan
venia suat —de suor pròpia i aliena— després
d’una reunió dels republicans del senyor
Alejandro Lerroux, pareixia “un gegantí moro
vestit de paisà”. En la frase ens arriba tota
l’horta florida.
Però amb aquelles paraules, a més d’allò moro,
o siga, a més del sensual i corporal de l’horta,
la tarongina, l’arròs i l’anguila, ens arriba una
altra cosa. Perquè a més de la poesia de les
fanecades de tarongers i la densa etereïtat
de la seua aroma, a més de la nit perfumada
i de la llum incandescent i diürna del litoral, a
més del blau, el verd i el blanc que són la seua
poesia mora, València, més exactament l’horta,
té la seua prosa, que, si no mora, és molt
valenciana també.
La poesia —i la pintura— de València solen
fer-se, almenys abans solien fer-se, fent servir
els seus ingredients més brillants, sonors,
saborosos i suculents, encara que un poc
unflats i incontinguts, com els d’un plat ple fins
a les vores. Això, ho té l’horta, sens dubte; però
també té altres sabors i perfums que —menys
codificats i estilitzats— s’entremesclen amb
aquells i obeïxen no al tipus ideal i literari, sinó
a la realitat de l’horta real, que, inevitablement,
és l’horta contemporània. Eixa horta real va
amb les seues torres d’alta o mitjana tensió,
les seues males herbes per les raconades, els
seus garrofers decrèpits en tal cuneta, el seu
ametler sec en tal altra, les seues bones o
males casetes d’uralita per als apers i també
les destrosses, el canal trencat, els seus
gasoils i, per a acabar per ara, els seus sorolls
d’avionetes de platja que visten llargues cues,
per exemple, de propaganda de refrescos.
Concretament jo recorde, arrossegat per l’aire,
el banderí del mapa de Canadà, en verd, amb
el rètol de la beguda Canada Dry sobreimprés.
Ja fa temps, de tota manera, d’això, així que no
crec que el refresc pervisca (però si saben que
perviu, m’avisen, els ho agrairé).
Doncs bé, el pintor a qui —millors travades—
jo he vist pintar alhora la poesia i la prosa de
l’horta, el moro i el paisà, és Calo Carratalá,
de Torrent. Torrent algunes vegades figura
com a Torrent de l’Horta i el seu ésser antic
i tradicional era, per descomptat, hortolà.
Hui Torrent continua sent hortolà, però en
comparació amb la desmesura, l’industrial i
el cimentat, tot l’antic ha patit molta minva.
Tot i així, Torrent, en punt a tradició, té la
seua importància com a cap de la comarca de
l’Horta del Sud i, a més, té un bolero que porta
el seu nom, precisament el Bolero de Torrent
de l’Horta, que ballen, solemnement, unes
valencianes (a qui acompanyen després uns
valencians) fent sonar unes castanyoles.
Calo Carratalá, fa un parell d’anys, va exposar
a Torrent una selecció de les pintures de l’horta
A la menor ocasión, cuando hay humor, me gusta recordar aquel retrato de Blasco
Ibáñez —impagable— que, de mano de Josep Pla, hacía de viva voz el bueno de
don Rafael Puget. Puget fue, claro está, el “señor de Barcelona” que vive todavía
en unas maravillosas páginas de Pla, es decir, uno de sus grandes, grandísimos
personajes —o “grandes tipos”. Puget dice allí, en esas páginas, que Blasco Ibá-
ñez, visto desde el café Continental de la ciudad catalana, cuando venía sudoroso
—de sudor propio y ajeno— tras una reunión de los republicanos de don Alejandro
Lerroux, parecía “un gigantesco moro vestido de paisano”. En la frase nos llega
toda la huerta florida.
Pero con aquellas palabras, además de lo moro, o sea, además de lo sensual y
corporal de la huerta, el azahar, el arroz y la anguila, nos llega otra cosa. Porque
además de la poesía de las anegadas de naranjos y la densa etereidad de su
aroma, además de la noche perfumada y de la luz incandescente y diurna del
litoral, además del azul, el verde y el blanco que vienen a ser su poesía mora,
Valencia, más exactamente la huerta, tiene su prosa, que, si no mora, es muy
valenciana también.
La poesía —y la pintura— de Valencia suelen hacerse, por lo menos antes solían
hacerse, echando mano de sus ingredientes más brillantes, sonoros, sabrosos
y suculentos, aunque algo hinchados e incontenidos, como los de un plato lleno
hasta los bordes. Eso, lo tiene la huerta, qué duda cabe; pero también tiene
otros sabores y perfumes que —menos codificados y estilizados— se entreve-
ran con aquellos y obedecen no al tipo ideal y literario, sino a la realidad de la
huerta real, que, inevitablemente, es la huerta contemporánea. Esa huerta real
va con sus torres de alta o media tensión, sus hierbajos por las rinconadas, sus
algarrobos decrépitos en tal cuneta, su almendral seco en tal otra, sus buenas o
malas casetas de uralita para los aperos y también sus destrozos, su canal roto,
sus gasóleos y, para terminar por ahora, sus ruidos de avionetas playeras que
visten largas colas, por ejemplo, de propaganda de refrescos. Concretamente
yo recuerdo, arrastrado por el aire, el banderín del mapa de Canadá, en verde,
con el rótulo de la bebida Canada Dry sobreimpreso. Ya hace tiempo, de todas
