14 15
aconseguit reunir en una amalgama coses tan
diferents com la llum, la xaranga i la brillantor
de l’horta idealitzada, amb el ciment trencat,
l’avioneta i el cartell lluminós dels afores de la
ciutat que donen a l’horta, per on imperen —en
esta Amèrica llevantina— la gasolinera, la
cimentera i el club.
Entre els menys metafísics d’aquells pintors
—tots molt pintors— estava Calo Carratalá.
Recorde, amb verdader gust, les seues
tauletes d’aleshores, i en les seues tauletes
les seues xicotetes vistes de l’horta moderna,
amb les seues séquies de ciment i les seues
torres elèctriques i —sobretot— amb eixes
melancòliques masies que, enmig dels
tarongers i tapades per un grup de pins i
xiprers, pareixen encara estar ballant una
polka dels temps de Blasco, moro de paisà. Hi
ha, enmig de les hortes, estes casetes que es
veuen des del cotxe o des del tren, i bé donen
ganes d’anar-se’n a viure a una d’estes per
sempre. Poden tindre un porxe amb la seua
pintura cremosa però escrostonada, i una porta
verda, de fusta, tancada fa ja temps. Algunes
tenen el caminet, blanc, flanquejat per xiprer,
ametler o avellaner, d’eixida de la finca.
Aquelles pintures de Calo Carratalá, aquelles
xicotetes pinturetes encantadores, em
recordaven la concisió exacta del Corot italià, la
pintura de taques amb què Corot, concisament,
sintèticament, va ordir les meravelloses
vistes dels blats de la Ville-d’Avray o les de
La Cervara. Era, també, el record dels pintors
italians de la macchia, els macchiaioli, amb els
quals un dia vaig agermanar, en un altre escrit,
un altre dels pintors que van estar presents en
“Moll de Llevant”, el gran Marcelo Fuentes, il
macchiaiolo per antonomàsia. I entre aquells
no metafísics —encara que sí, potser, un poc
noucentistes— pintors valencians, i encara que
no estiguera en “Moll de Llevant”, m’agrada
recordar també ara Pedro Esteban, que al seu
dia va pintar, amb molta concisió, igualment
blocs de pisos a peu dels sembrats, carrers
amb furgonetes en buits polígons industrials
i palmeres en despoblat. Però la de Calo
Carratalá, en concret, era, ja dic, una pintura
precisa i exacta, amb les seues autopistes,
els seus canals, els seus depòsits i les seues
masies: una pintura de l’horta, vista amb un ull
sintètic i corotià.
El cas, de tota manera, és que no havia acabat
tan sols aquella dècada última del tremend
segle, quan el pintor es va sentir cansat. Era
el cansament de l’horta i de la síntesi. Calo
formas, de aquello, así que no creo que el refresco perviva (pero si saben que
pervive, avísenme, se lo agradeceré).
Pues bien, el pintor al que —mejor trabadas— yo he visto pintar a la vez la poesía
y la prosa de la huerta, lo moro y lo paisano, es Calo Carratalá, de Torrent. Torrent
algunas veces figura como Torrent de l´horta y su ser antiguo y tradicional era, desde
luego, hortelano. Hoy Torrent sigue siendo hortelano, pero en comparación con lo
desmesurado, industrial y cementalizado, todo lo antiguo ha sufrido mucha mengua.
Aún así, Torrent, en punto a tradición, tiene su importancia como cabeza de la co-
marca de la huerta del sur y, además, tiene un bolero que lleva su nombre, el Bolero,
precisamente, de Torrent de l´horta, que bailan, solemnemente, unas valencianas (a
las que acompañan luego unos valencianos) haciendo sonar unas castañuelas.
Calo Carratalá, hace un par de años, expuso en Torrent una selección de las pintu-
ras de huerta contemporánea y real que pintó durante los años noventa. El agarre
de Calo en su tierra es como el de cualquier plantón de una buena anegada; y en
esto no puede haber dudas. La exposición, por si fuera poco, se titulaba, TorrentTo-
rrent, 1993-1998. De aquellas fechas son las primeras pinturas que yo vi de Calo
Carratalá. No las vi solas, sino en la reunión que propició una exposición organizada
por el Club Diario Levante en 1994 y comisariada —ya lo hemos recordado muchas
veces— por Juan Manuel Bonet y Nicolás Sánchez-Durá. La exposición aquella,
titulada Muelle de Levante, deberá ser recordada muchas veces más. Significó
la difusión, más allá de la huerta de Valencia (con ampliaciones a la partícula can-
tonal de Cartagena), de unos cuantos pintores que estarán siempre entre lo más
interesante que dio la pintura española de esos años. Juan Manuel Bonet, que
por cierto prologó la exposición TorrenTorrent con su memoria y habitual tino, los
llamó pronto “neometafísicos”, porque le recordaban ciertas maneras —espacia-
les, teatrales, figurales, no sé...— de los pintores italianos de aquella cuerda más
o menos chiriquiana. Entre ellos estaban Charri y Sicre, que eran más hopperianos
y cinematográficos; y Joël Mestre o Juan Cuéllar, que eran más tecnologizantes
y virtuales; el más italiano de veras y el más metafísico —el más Terragni, para
entendernos— era Paco de la Torre. En el prólogo a aquella exposición, Nicolás
Sánchez Durá escribió que la crítica al uso, en vez de una descripción de la realidad
artística, se dedica a hacer prescripciones de lo que ella entiende que se debe
hacer. Los artistas —esto ya lo digo yo— siguen hoy con bastante obediencia los
dictados del patrón de esta crítica que, hecha generalmente por profesores de
universidad, proviene de la acción o el activismo estético, progresista y revolucio-
nario, en resumidas cuentas institucional, o sea, político. Las ideas revolucionarias
se han refugiado, tras su derrota precisamente institucional, en las instituciones
culturales, que las sufragan: ese es el hecho. Y con todo esto, naturalmente, no
tiene nada que ver Calo Carratalá.
Yo creo que, en general, la metafísica de los pintores de Muelle de Levante era
más bien una metafísica pop, o pasada por el pop, que, más que un estilo artístico
moderno, es casi un modo valenciano de ser, un modo que pone el chiste o el gag
sobre lo circunspecto; y el modo —en concreto— en que los artistas valencianos
han conseguido reunir en una amalgama cosas tan diferentes como la luz, la cha-
ranga y el brillo de la huerta idealizada, con el cemento roto, la avioneta y el cartel
luminoso de las afueras de la ciudad que dan a la huerta, por donde imperan —en
esta América levantina— la gasolinera, la cementera y el club.
contemporània i real que va pintar durant els
anys noranta. L’arrelament de Calo a la seua
terra és com el de qualsevol plançó d’una bona
fanecada; i en açò no pot haver-hi dubtes.
L’exposició, per si no fóra poc, es titulava,
“TorrentTorrent, 1993-1998”. D’aquelles
dates són les primeres pintures que jo vaig
veure de Calo Carratalá. No les vaig veure
soles, sinó en la reunió que va propiciar una
exposició organitzada pel Club Diari Levante
el 1994 i comissariada —ja ho hem recordat
moltes vegades— per Juan Manuel Bonet
i Nicolás Sánchez Durá. L’exposició aquella,
titulada “Moll de Llevant”, haurà de ser
recordada moltes vegades més. Va significar
la difusió, més enllà de l’horta de València
(amb ampliacions a la partícula cantonal de
Cartagena), d’uns quants pintors que estaran
sempre entre el més interessant que va
donar la pintura espanyola d’eixos anys. Juan
Manuel Bonet, que per cert prologà l’exposició
“TorrentTorrent” amb la seua memòria
i habitual encert, els va anomenar aviat
“neometafísics”, perquè li recordaven certes
maneres —espacials, teatrals, de figures, no
ho sé...— dels pintors italians d’aquella línia
més o menys de Chiriquí. Entre ells estaven
Charri i Sicre, que eren més hopperians i
cinematogràfics; i Joël Mestre o Juan Cuéllar,
que eren més tecnologitzants i virtuals; el més
italià de veres i el més metafísic —el més
Terragni, per a entendre’ns— era Paco de la
Torre. En el pròleg a aquella exposició, Nicolás
Sánchez Durá va escriure que la crítica a l’ús,
en compte d’una descripció de la realitat
artística, es dedica a fer prescripcions del que
ella entén que s’ha de fer. Els artistes —açò ja
ho dic jo— seguixen hui amb prou obediència
els dictats del patró d’esta crítica que, feta
generalment per professors d’universitat, prové
de l’acció o de l’activisme estètic, progressista
i revolucionari, comptat i debatut institucional,
és a dir, polític. Les idees revolucionàries
s’han refugiat, després de la seua derrota
precisament institucional, en les institucions
culturals que les sufraguen: eixe és el fet. I
amb tot açò, naturalment, no té res a veure
Calo Carratalá.
Jo crec que, en general, la metafísica dels
pintors de “Moll de Llevant” era més aviat una
metafísica pop, o passada pel pop, que, més
que un estil artístic modern, és quasi un mode
valencià de ser, un mode que posa l’acudit o
el gag sobre el circumspecte; i el mode —en
concret— que els artistes valencians han
